Seguim endavant

Bous al Camí Ample a meitat del segle XX. (c) Lo Rafal

És un dels articles d’opinió que podeu llegir a la revista Lo Rafal 141.

Les festes d’agost a les Cases i les de maig d’Alcanar, oficialment de Sant Isidre, estan capitalitzades per un acte: los bous. Amb cada vegada més oposició, ¿quan arribarà l’hora de replantejar-mos-els?

Jordi Sancho Parra

Era maig, però de 1929. A l’ensopit Alcanar primoriverista d’aquell any li anaven pel cap dues coses: la sega –que es preveia grassa, amb Déu sap quantes mesures de gra– i els bous. Tres dies de fer córrer bous eren suficients per a assedegar-ne les ànimes. Sí, ho heu llegit bé: a cent anys fa, només es feien tres dies de bous. La gent ja s’amania els carros a la plaça de Sant Roc –ans que passés a ser lo Camí Ample– i els més bregats s’entaforaven dins de faixes estretes per a torejar. Pel dia 12, tot estava llest.

A distància se’ls mirava de fit a fit Ángel María Sancho de Suñer. No perquè li agradessen. Ans al contrari: volia resseguir-los bé perquè al remat los ho explicaria als seus amics reusencs. Al matemàtic Eugeni Mates, al metge Salvador Ballvé i al notari Joan Ródenas. I segurament, d’aquelles tertúlies sobre la barbaritat n’eixiria un article, pel capbaix, que hauria de fer enrojolar a tot un poble en vore’s retratat grotescament i realista.

No havia passat un mes quan va sortir al carrer el quinzenal Terra Nostra, aquella revista en català que s’editava als baixos de la casa de Josep Bòria. Era un número extraordinari que precisava d’articles especials. Entre les planes 16 i 17, tallat per una bellíssima làmina de la creu de terme gòtica que hi havia a l’entrada d’Ulldecona –ara a rampeu de la Pietat–, Sancho de Suñer va trobar-hi el lloc oportú per a parlar de bous i vaques i gallines en sabates.

No s’hi va estar de res. Acostumat a una ploma afilada, va saber captar l’essència d’aquell poble endormiscat millor que amb qualsevol aparell fotogràfic. M’afiguro a un Sancho de Suñer més llest que les fures, escrivint-lo amb la ploma a la llum del quinqué, darrere d’unes ulleretes rodones repenjades a un nas coronat per un bigot espés. I devia xalar en posar-hi un feix de consideracions que no cal passar per malla.

“Aquí, aparentment anem endevant, però en realitat anem cap enrera. El fret de la indiferéncia ens té completament paralitzats fins a l’extrem de perdre les bones costums i les santes tradicions. (...) I poble que perd les seves tradicions, tant rel·ligioses com socials, puix totes estàn íntimament relacionades, poble que va perdent poc a poc la vida, l’ànima, tot. Què es pot esperar d’un poble que ha perdut allò que tenía en més estima i tant el dignificaba i enaltía? Què es pot esperar d’un poble indiferent que no sent ni pensa, i si pensa, pensa amb els peus, perquè no pensa més que amb balls i bous? (...) Què es pot esperar d’un poble així, d’un poble indiferent a llur salut i a llur felicitat?”

Després de la desfeta cultural que vivim darrerament, pensant sense anar més lluny en la Setmana Santa passada, del mal que ha infundat a les associacions culturals d’este poble la Covid, i dels entrebancs burocràtics existents per a conformar-se com a entitat, potser –i només potser– les paraules d’en Sancho de Suñer prenen ara més consistència que mai.

Que sí: un rosariet d’entitats vetlen, de forma inexplicablement compromesa, per la cultura al poble. Però d’altres s’estan morint sense que una part important de la societat –i no en parlem de la política– en face ni mitja.

A cent anys d’un article que pretenia remoure consciències, potser sí que un Alcanar indiferent aspira només a ball i bous. Tradicions quasi tricentenàries les dues que, desgraciadament, se n’han engolit de més antigues i genuïnes.