SUBSCRIU-TE A LO RAFAL

Omple el següent formulari i rebràs a casa teua la nostra publicació. També ens pots enviar un correu electrònic amb les teues dades a: lorafal@gmail.com. Gràcies!

A vosaltres, amants eterns

Este cap de setmana passat va celebrar-se a Vinebre el IV Premi Ribera d’Ebre de Poesia Recitada, on vaig participar en dos poemes: “Miralls” i “Impossible oblit”. Els finalistes vam tenir la sort de recitar-los a la Plaça 1 d’Octubre de Vinebre, i mentre escoltava els discursos inicials, vaig pensar en lo bonic de poder formar part d’aquell instant de versos i flors, i d’aquell poble que va acollir-nos amb la certesa de saber lo imprescindible que és la cultura per continuar vius.

El nivell va ser molt alt, poemes molt treballats, interpretats la majoria per noms respectats al món de les lletres ebrenques i del país. El poema que vaig triar per recitar va ser “Impossible oblit”, intentant posar veu als amants que s’estimen al llarg d’una vida, però que, per uns motius o altres, mai s’acaben trobant del tot. És un poema que vaig escriure a La Selleta, un poblet envoltat per la vegetació del Montsià i en mar de fons, on he viscut aquelles nits impossibles de les quals parlo al poema. Quan vaig acabar i vaig tornar al meu seient, una veu d’entre el públic em va cridar: “Nena, com te dius?” Quan em vaig girar, hi havia una dona molt bonica, que potser em triplicava l'edat, però en una vivacitat i una passió difícils de trobar, fins i tot, en gent jove. En contestar-li, ella, satisfeta, va marcar lo meu nom al paper que teníem els assistents per votar el poema que s’enduria el Premi popular. A la mitja part, em vaig apropar una altra vegada i em va dir que li havia agradat molt la meua recitació: “I el meu home també t’ha votat!”, va afegir amb el seu marit dempeus al costat, en un riure de xiqueta inquieta que mai ningú hauria de perdre. Aquella dona entranyable em va recordar a la meua iaia Ramona, que fins la seua última exhalació mai va perdre el seu atreviment i va viure sempre sentint-se més jove que gran. Vaig pensar que en les mans d’aquella dona de Vinebre, aquelles mans suaus i fermes que van agafar les meues per donar-me les gràcies, potser la meua iaia m’intentava dir alguna cosa. Potser a la meua iaia també li havia agradat i l’havia transportat als seus amors eterns de joventut. Quan el jurat va anunciar que havia guanyat el Premi Popular, la senyora em va fer un gest per a que m’apropés: “No saps quina il·lusió he tingut! Ja li he dit al meu marit que hem tingut bon ull!” Els dos em van felicitar, contents, i vaig imaginar que aquella parella meravellosa, eren els amants del meu poema, però amb un final feliç. Aquells amants que s’havien estimat des del principi, i que s’havien acabat trobant, per sincronitzar les seues vides fins a l’últim sospir. Una sort, sens dubte.

Una de les millors coses que li pot passar a algú quan intenta fer art, és que la gent agafe aquell art i se’l face seu, que n’interprete les seues pròpies versions, que la transporten als moments viscuts, i també als imaginats. La poesia intenta posar paraules a aquells moments, i m’agrada pensar que mentre jo recitava, el públic va pensar en les seues nits d’estiu, les que han compartit amb el seu amant etern. Quan vaig pujar al cotxe, de tornada a Alcanar, vaig seguir pensant en aquella parella, que em va resultar tan propera, i em vaig emocionar al saber que la poesia ens connecta tot i la diferència d’edat. La cultura ens uneix: No la perdem. No abandonem mai la poesia, que té els seus orígens en la paraula recitada per ser escoltada i ens pot donar aquella part d’humanitat que ens connecta i, aleshores, no hi ha edat, ni orígens, ni abisme. A vosaltres dos, amants eterns: M’encantarà tornar-vos a trobar l’any vinent.

El pitjor virus és el de la desinformació

Imatge: Vacuna COVID-19 de Pfizer-BioNTech

Una de les coses bones de tele-treballar i tornar a viure al poble és poder menjar cada diumenge paella a casa mons pares. Quan, l’altre dia, li vaig dir a mon pare que m’havien trucat de l’hospital per donar-li hora, ell, una mica alarmat, me va preguntar en quina ho farien. “En la de Moderna, papa” li vaig dir jo. “Ah”, va dir, “la bona”. Jo vaig riure, pensant que no hi ha bones, ni dolentes. Però ara que les vacunes comencen a ser com marques de cremes en les que comencem a triar i remenar, buscant la que trobem que ens anirà millor (tot i que totes acaben fent el mateix efecte), és cert que la d’AstraZeneca no ha començat en bon peu. Sigue per la geopolítica, pels desafortunats casos de trombosi o potser, també, per la desinformació. Avui, dinant paella com sempre, mon pare m’ha dit que al bar, havien dit que les vacunes de Moderna i Pfizer eren millors perquè t’injecten anticossos directament. “A vore, papa...” He començat a dir jo per explicar-li que allò no era així exactament. Normalment, mon pare me talla i comencem a discutir per veure qui té la raó, que jo, per no sentir-lo més, sempre li acabo donant (sota la mirada resignada de ma mare). Avui, potser sigue per la por a la imminent vacuna, li he pogut explicar que no era exactament així i me n’he adonat que no és fàcil trobar les paraules. Falta divulgació científica, parlava l’altre dia en un amic. Però aquí, companys meus, tots sabem que als governs, ja els va bé que hi hagi una miqueta de desinformació generalitzada, per a que tots, per por, acabem fent lo que ells ens diguen.

Tots ens hem vacunat de coses, i tots tenim guardada la cartilleta de vacunes que de menuts ens han anat posant. A mi m’agrada observar la meua de tant en tant, per recordar la vida quan se podia viatjar i una pandèmia mundial només existia en un futur distòpic. Els continguts de les vacunes, però, ens han passat desapercebuts fins ara. Que havies d’anar al Perú, doncs te vacunaves. Que al cole al teu fill li tocava la del tetanus, doncs se li posava, i punt. Ningú (menys els negacionistes, que per sort són un cas apart) s’havia qüestionat mai res sobre la vacuna, ni jo mateixa. Te la posaves, perquè se suposa que t’ha de protegir contra alguna cosa. O te la posaves perquè el tractament, en cas d’agafar aquella malaltia, seria més car que la vacuna en sí.

En la vacuna de la COVID-19, però, va arribar la revolució. Vacunes d’ARN. “Que qué?!” No sabem ben bé que son (ens interessa?), però no generen casos de trombos i si s’han de mantenir a temperatura baixa, ja dona com una mica de més bon rollet, no? Si una cosa se cuida com si fos preciosa, serà bona. Quan la FDA va donar llum verda, l’EMA i els nostres governs ens la van "enxufar" sense explicar ben bé que era aquella novetat de les vacunes d’ARN. Com menys sapiguem millor. Sí i no. Als mitjans els encanta generar caos entre la població i no és per a menys, sinó quin avorriment, no? Avui, mon pare me deia que les de Pfizer i Moderna te posen els anticossos, però els anticossos els generes tu (dona igual en quina). Llavors, me preguntava mon pare: Què és això de l’ARN? 

En general, les vacunes poden estar formades per virus “atenuats” (el virus està modificat químicament per a que sigue dèbil i no t’infecte però sí que et genere immunitat), per virus morts “inactius” (similar a l’anterior) o per fragments de virus. Tot això són les vacunes d’ADN, com la de AstraZeneca, Jansen o Sputnik. Les que sempre ens hem posat, en resum.

Sobre les vacunes d’ARN, és difícil establir un punt de partida per coses tan complexes, però si he d’explicar què són, començaria remuntant-me a l’estructura d’un virus. Els virus tenen una forma (en general) rodoneta, com una piloteta de tenis, i el seu material genètic (o l’ADN, que conté tota la informació sobre què i com ha d’actuar) està dintre. Quan el virus entra a dintre nostre, “trenca” la seua estructura i n’allibera l’ADN a les nostres cèl·lules, infectant-les. La clau de les vacunes d’ARN està a l’estructura de la superfície del virus. A n’aquesta, hi ha bàsicament proteïnes, unes coses que el virus necessita per ser estable i poder entrar a les nostres cèl·lules. Una d’estes, és la proteïna que se’n diu “Spike” (pic), que és característica de cada virus i aquest l’utilitza per enganxar-se a les cèl·lules del nostre cos. Una vegada el virus s’enganxa al receptor de la nostra cèl·lula (gràcies a la proteïna spike), el seu material genètic hi entra infectant-la (i, en general, tenim símptomes o ens posem malalts). 

Llavors, què fa, exactament, la vacuna d’ARN? L’ARN és una molècula, que a l’introduir-se al nostre cos, li dona les instruccions necessàries per fabricar la proteïna spike del coronavirus. És a dir, actua com si fos un llibre de receptes. El nostre cos ja de per sí, conté tots els ingredients, però no sap com utilitzar-los, l’ARN li dóna la informació necessària per a fabricar la proteïna spike del coronavirus.

Fins aquí, molts us podeu preguntar com es produeix l’ARN. Quan els científics sintetitzen l’ARNm al laboratori a partir de la seqüència genètica del virus, el modifiquen per a que, una vegada dintre del nostre cos, la proteïna spike sintetitzada, tingue una forma estabilitzada, o sigue, innoqua. Realment, el pot amb la vacuna d’ARN només conté això: ARN, aigua, i estabilitzants. Una vegada ens han vacunat i el nostre cos ha produït la proteïna spike, l’ARN s’expulsa amb normalitat del nostre cos. Per això, es diu ARNm (m de missatger) perquè conté la informació, la transmet al nostre cos i, després, se’n va. El nostre cos, generarà anticossos contra aquesta proteïna (ja que ho reconeixerà com a una cosa aliena a nosaltres) i si llavors, entrem en contacte amb el virus, el nostre sistema ja reconeixerà la proteïna spike i estarà preparat per protegir-nos.

Com funcionen les vacunes són processos complexos que moltes vegades depenen, també, del temps i dels experiments que se fan, del nostre sistema immunològic i del nostre propi cos. Hem de confiar en la ciència i en tots els científics al darrera de les receptes de cada vacuna. També, hem de confiar en el nostre cos, que és molt intel·ligent: Una resposta immunològica (com, per exemple, tenir febre després d’una vacuna) és una cosa normal i necessària, ja que quan un virus ens infecta, el nostre cos ens situa en un estat d’alarma que ens indica que hem d’actuar. Igual que quan un virus entra al nostre ordinador i aquest ens avisa de que alguna cosa no està bé i que necessitem curar-lo.

Vivim en una societat en la que no s’escolta als científics però sí als polítics. L’altre dia, escoltant la ràdio, el Basté li preguntava a un científic del CSIC quan arribaria la vacuna amb la que estan treballant. El científic va dir que no ho sabia. Un polític, mai et diria això, abans s’ho inventa: Qualsevol resposta és bona per no perdre vots. Si us plau, confiem més amb els metges i els científics i preocupem-nos per la politització de la pandèmia i la batalla geopolítica constant (per les vacunes, per les mascaretes, per tot). Preocupem-nos per la negativa de les farmacèutiques a alliberar patents, que estan fent que la dicotomia de la vacunar sigue un problema del primer món. Oblidant-se que el nacionalisme de les vacunes només ajuda al virus.