Lo Rogle de Joaquim Fibla Valls

Joaquim, Ximet per a amics i coneguts, és nascut el dia 11 de Juliol del 81. Actualment exerceix com advocat. És soci i fundador del despatx Fibla Advocats, amb seu a Alcanar i Tarragona. La feina li permet residir majoritàriament al poble. Malgrat haver estat uns anys fora per estudiar i treballar la vinculació amb els origens és molt forta i ha acabat tornant a casa.

Com a aficions a Joaquim li agrada anar a veure “los bous”, tradició que creu que s’ha de defensar. Li agrada compartir sopar i companyia amb els amics. Amant de la bona música, compagina la seua feina amb el Rotary Club de Tarragona (organització dedicada a fomentar l’ajuda humanitària i la pau) de la que n’és actualment el secretari.

A Ximet li pareix curiosa la paraula “pollegana”, l’arada tradicional canareva de la qual en guarda una que era del seu avi al magatzem del prat.

Joaquim ens recorda a Francesc Macià. L’escull perquè és com un “De Gaulle” a la catalana. M’agraden les persones que malgrat les dificultats i les derrotes es tornen a aixecar i amb perseverança compleixen els seus somnis i els de molts altres. Actualment s’esta llegint una biografia de Pep Guardiola i ens aconsella llegir “Els pilars de la terra” de Ken Follet

Joaquim creu que l’ofici de sastre no s’hauria de perdre mai. Aquell professional que es dedicava a entallar i reparar “els tratjes” masculins de forma personalitzada, a mida.

Així ens descriu el seu rogle preferit d’Alcanar:

El meu rogle preferit és “la font dels vells”, al camí de la Fanecada, font que ara ja no raja. Quan era menut, recordo de tarda, els “iaios” asseguts als dos banquets que hi havia just al costat a font. Si era hivern amb boina, descansant desprès de caminar una estona, i si era estiu, amb barret de palla, prenent la fresca. Els Xiquets que anàvem amb bici per allí, paràvem a beure un moment, i enseguida tornàvem a agafar la bicicleta. La font donava vida. Ara hi passo per davant, i em poso trist en veure l’estat d’abandonament en que es troba. No veig cap iaio assegut als banquets, ni cap xiquet amb bicicleta o a peu que pare a beure. Aquella font no funciona, resta abandonada pels temps. Les fonts, que encarnen l’aprofitament de l’aigua, i especialment a un poble com Alcanar, que es distingeix per haver sabut aprofitar-la per al cultiu dels cítrics, no es pot permetre deixar degradar una part tant important del seu patrimoni urbà, emblemàtica per a moltes generacions del poble.